CANVIS QUE CAL FER I QUE NINGÚ MÉS FARÀ

El dijous passat al vespre vaig assistir a la conferència d'en Joan Herrera, el candidat d'ICV, el nostre candidat, a la presidència de la Generalitat. Una conferència sota el títol "Canvis que cal fer i que ningú més farà", i al llarg de la que en Joan ens va exposar la seva anàlisi de la situació actual i el conjunt de propostes que ICV planteja per superar d'una manera justa l'actual situació de crisi.

Un discurs ple de valors que com a mínim a mi, i crec que a molts dels que vam poder escoltar-lo, ens va motivar i animar a entomar amb moltes ganes la campanya de les autonòmiques.

Si voleu llegir la intervenció sencera podeu fer clic aquí. Jo us deixo un dels fragments que més em va agradar i un video amb un recull de diversos moments de la conferència.

"Podem denunciar públicament l’immobilisme dels vells sectors empresarials i financers i l’obsolescència de la seva carta als reis d’infraestructures, però crec que el que cal fer d’entrada és fer-los arribar el missatge que menys s’esperen: podem començar a fer camí sense ells. I també malgrat ells.

En definitiva, ens cal construir una veritable aliança. Una aliança contra la por i la prepotència. Que no deixarà en mans dels de sempre les nostres vides, que no es quedarà a casa mentre els de sempre decideixen. Que no aconseguirà que ens resignem. Una aliança que no fa un pas enrere davant la dreta. Que no s’arronsa quan la dreta es creix, somriu i ens diu que som un parèntesi en la història. Una aliança que dirà el que ningú més dirà. Que proposarà una agenda
que no defensen els poderosos. Que proposarà canvis que cal fer, i que ningú més farà.

Una aliança col·lectiva que ens farà més forts, però també més justos. Dels sectors dels que defensen allò públic per sobre de l’individualisme. Una aliança solidària entre generacions, entre diferents generacions que lluitem per les mateixes causes. De la generació que va lluitar per nosaltres i de les generacions actuals que lluitem també pels nostres fills i filles. Una aliança ètica. Una aliança de les idees i les conviccions. Per una política neta, decent. Per donar la batalla de les idees i de les conviccions a Catalunya, al món. Com sempre. Ara i aquí.

Sabem que aquests anys no han estat ni són fàcils. Sabem que aquest govern no sempre l’ha encertat. I que ens hem pogut equivocar en algunes coses. Però també sabem que ningú més que nosaltres posarà tanta passió i que ens posem al servei de tota aquesta gent que no es conforma.
Estic convençut, i ho dic amb tota la modèstia, que perquè en aquests país hi hagi un nou impuls als canvis socials i ecològics necessaris per fer front als reptes necessitem del creixement d’Iniciativa Verds-Esquerra Unida. I un creixement sabent en què ens hem equivocat, però també en allò que l’hem encertat.[...] un objectiu que hem de construir junts i juntes, més enllà de les eleccions, que supera les fronteres d’ICV. I on ICV no és la finalitat, sinó l’instrument per fer els canvis que Catalunya necessita i que ningú més farà."

L'ELECTORALISME EN TEMES D'IMMIGRACIÓ

La setmana que pràcticament acaba ens deixa un regust de boca amarg. Un dels temes que més rebombori ha generat és la intenció de l'Ajuntament de Vic de canviar els criteris d'empadronament, i a partir d'ara exigir el permís de residència a aquells estrangers que s'empadronin i delatar a la Policia Nacional a aquells que no en tinguin. El què representa no permetre a aquestes persones de drets tant bàsics com el de la salut o l'educació. Se n'ha escrit molt al respecte i crec que un dels articles més encertats és el que apareix avui a El Periodico: "Padró sense frivolitats" .

Que acabeu de passar un bon cap de setmana! I aprofito també per desitjar-vos un molt bon any 2010!

EL NOU ÒRGAN DE PARTICIPACIÓ DE SANT JOAN, EL CONSELL DE LA VILA

Aquesta tarda en la reunió ordinària del Consell Escolar Municipal hem donat el tret de sortida a tot el procés d'elecció de membres del nou òrgan de participació del què es dota Sant Joan, el Consell de la Vila, i que el divendres vaig presentar en roda de premsa. Del conjunt d'idees que que he explicat durant aquests dies en vull destacar tres.

1. El Consell de la Vila tractarà temes d'àmbit general, d'especial rellevància amb representants de tots els àmbits amb incidència en el municipi. Aquest és un dels perquès d'aquest nou Consell. Fins ara els dos grans espais municipals de participació, el Consell Escolar i el de Cultura, són de caràctes sectorial amb temàtiques limitades i amb agents que hi participen d'un mateix àmbit. Hi ha per tant temes, per exemple planificació de destí d'inversions pressupostàries, desenvolupaments urbanístics... que no tenen cap espai de participació on debatre'ls. Aquesta és una de les mancances que vol i intentarà corregir el nou Consell.

2. El Consell de la Vila serà el gran òrgan de participació però no per això una vareta màgica ni la mesura única de participació de l'Ajuntament. Tot el contrari el Consell de la Vila ha de ser un complement a tot d'altres mesures, promoció de processos puntuals que arribin a més gent, promoció de l'associacionisme, gestió participada dels equipaments públics... Serà la suma d'aquest conjunt de coses la que permetrà aconseguir aprofundir en la participació ciutadana en els afers públics; conscients de les limitacions legals que aquestes mesures tenen marcades (legalment, malgrat a alguns no ens agradi, no poden tenir, reconegut reglamentàriament, un paper més enllà del consultiu) però conscients també que aquestes limitacions no poden ser l'excusa per no fer res i que malgrat aquestes limitacions hi ha davant nostre un llarg camí que podem recórrer, des del compromís que si constituïm el nou espai és perquè hi creiem, perque se l'escoltarà i se'l tindrà en compte.

3. Fins ara amb l'aprovació per unanimitat del reglament del Consell hem dissenyat i posat les bases del nou espai. Una tasca important. Més important i més complexa però és la feina que ens espera a partir d'ara i un cop contituït. Fer que el Consell sigui un espai dinàmic, viu, impregnat constantment de debat i reflexió. Conscients que serà difícil però convençuts de què és possible.

Com deia doncs hem donat el tret de sortida perquè cada àmbit esculli els seus representants al Consell i perquè aquelles persones veïnes del municipi que a títol individual hi vulguin fer sentir la seva veu i entrar a formar part puguin apuntar-se i formar part del sorteig que es realitzarà. Teniu molta més informació a www.santjoanvilatorrada.cat

DE NOU UN PEDAÇ DECEBEDOR

Article publicat al Regió 7 del 22 d'agost de 2009

Des de dilluns passat i al llarg de tota la setmana les oficines de treball del conjunt de la comarca i el país han tingut llargues cues de gent. Estaven interessats en rebre l'ajuda de 420 euros aprovada del Consell de Ministres de la setmana passada adreçada a persones en situació d'atur que hagin esgotat la seva prestació per desocupació. La gran majoria de les persones que hi han acudit han tornat a casa amb les mans buides amb un munt d'expectatives frustrades. A Manresa, segons informava aquest diari, de les gairebé 200 consultes per aquest nou subsidi, només dues persones complien les condicions i han pogut tramitar la sol·licitud. El cas és que el govern, segons va reconèixer el ministre Blanco, va informar malament i de manera confusa, i no va explicar el què després van descobrir els mateixos sol·licitants: una de les condicions per beneficiar-se del nou ajut és que la prestació d'atur s'hagi deixat de rebre a partir del passat 1 d'agost.
Des d'ICV, trobem que la nova mesura és de nou, un pedaç decebedor del govern de José Luis Rodríguez Zapatero en la lluita contra la crisi. Un nou pedaç que resulta excloent i discriminatori cap a aquelles persones aturades que o bé han deixat de cobrar la prestació d'atur des de ja fa força mesos o bé pel poc temps cotitzat no cobren cap tipus de prestació. Lamentablement, la condició de que sigui l'1 d'agost la data a partir de la qual no es rebi cap prestació, fa que moltes persones que s'haurien d'acollir a aquesta ajuda no la puguin rebre. Aquesta és doncs una mesura parcial, de les ja habituals en el president Zapatero, que va en la línia de una política de xecs en lloc d'apostar per realitzar canvis i mesures estructurals que esdevinguin una autèntica política de drets. Des del nostre punt de vista, en una època de crisi com l'actual és imprescindible consolidar com a dret la percepció d'un salari social a tota persona aturada amb una obligació, rebre cursos de formació que facin que d'una manera més ràpida aquesta persona pugui tornar a trobar feina.
Espanya, ha estat sempre a la cua de l'Europa social, en la cobertura de necessitats dels sectors amb major risc d'exclusió social. L'any 2006 la despesa social a Espanya va ser d'un 20'9% del PIB davant del 27'5% del Unió Europea dels 15. I en situació, és més important que mai capgirar aquesta xifra, i incrementar de manera decidida la despesa social i pública de l'Estat, encaminada a crear llocs de treball i generar benestar social. I en aquest sentit la conclusió és força lògica. Per augmentar la despesa pública cal que hi hagi més ingressos, i el mecanisme fonamental perquè això sigui possible és apujar els impostos i fer-ho apostant de manera decidida per un model fiscal progressiu; és a dir, com més tens més pagues.
Des d'ICV el passat mes de juny vam presentar una moció al Congrés dels Diputats, que tenia un objectiu molt clar, apujar els impostos als més rics, establint un nou tram de l'IRPF del 50% per a les rendes de més de 7.000 euros mensuals i recuperant l'impost de patrimoni, entre d'altres mesures. Lamentablement, el PSOE, tot i dir-se socialistes van votar-hi en contra i per tant la moció no va sortir aprovada. Però des d'ICV no en cansem. L'augment d'impostos per als més rics, la introducció de criteris ambientals en el model fiscal, les mesures de lluita contra el frau i els paradisos fiscals i la creació d'un nou salari social seran les nostres principals condicions per poder donar suport als pressupostos de l'Estat del 2010.

CONTRA LA IMPUNITAT I PER LA JUSTÍCIA UNIVERSAL

Article publicat al Regió 7 del 8 d'agost de 2009

Som a l’agost i un any més sembla que el país s’aturi. Un any més els mitjans de comunicació han d’omplir el temps i les pàgines amb reportatges sobre la presència de meduses a les platges o les destinacions internacionals més freqüents d’aquestes vacances. Enguany les pàgines de política les ocupen les acusacions paral·leles entre PSOE i PP arran dels presumptes casos de corrupció de diversos càrrecs i excàrrecs públics del PP.

A jutjar per aquestes acusacions mútues, uns i altres es troben en posicions irreconciliables. Però el cert, és que més enllà de les escenificacions mediàtiques, tots dos partits segueixen no tenint cap mena de problema en pactar noves lleis i modificacions importants de ja existents. L’últim cas, el pacte entre el PSOE, el PP i CIU al Congrés dels Diputats per modificar la llei orgànica del poder judicial i limitar així la jurisdicció universal a Espanya.

La jurisdicció universal, reconeguda en diverses ocasions pel Tribunal Constitucional, es basa en la idea que determinats crims són tan greus i atroços per a la comunitat internacional (com ara crims contra la humanitat, genocidi, crims de guerra, tortura, desaparició forçada...) que els Estats poden i fins i tot estan obligats investigar-los i jutjar-los; amb independència del territori on s’hagin comès aquests crims, de la nacionalitat dels autors o de les víctimes i encara que no s’hagin afectat en absolut els interessos d’aquest Estat que els jutja. La jurisdicció universal és doncs un instrument clar de lluita contra la impunitat, i en molts casos representa l’últim recurs per a les víctimes d’aquests crims a l’hora d’obtenir justícia.

Fins ara Espanya, segons han reconegut prestigioses organitzacions pro drets humans com Human Rights Watch, “una de les majors contribucions que ha fet el país en la defensa dels drets humans és l’exercici de la justícia universal”. En total l’Audiència Nacional ha obert 14 casos que han representat una profunda esperança per als col·lectius de víctimes i que en alguns casos han permès i ajudat a assolir sentències relatives a aquests crims a altres tribunals. Un d’aquests 14 casos és el genocidi i crims de guerra comesos a Rwanda durant la dècada dels 90, on va ser assassinada la cooperant manresana Flors Sirera, i que s’investiga des del 2005 gràcies a la querella presentada pel Forum Internacional de la Veritat i subscrita entre d’altres per l’Ajuntament de Manresa.

Davant del què representa una clara defensa dels drets humans a nivell internacional, el govern central sembla decidit a donar passos enrere en justícia universal, avançar cap a la impunitat i cedir a les pressions de països com Xina i Israel que estan sent investigat; a més de donar suport per mitja d’aquesta modificació a les afirmacions tant gratuïtes i irrespectuoses cap a les víctimes del president del Tribunal Suprem i del fiscal general de l’Estat que han dit que “que Espanya no pot convertir-se en el gendarme judicial del món” o que la jurisdicció universal “no pot convertir-se en una joguina en mans de persones que busquen protagonisme”.

El passat mes de maig PSOE, PP i CiU van pactar aquesta modificació de la Llei Orgànica del Poder Judicial segons la qual a partir d’ara serà necessària una connexió nacional perquè diversos crims internacionals puguin ser investigats. Espanya es situaria així entre els països més restrictius per a l’exercici de la jurisdicció universal.

Com a ICV hi vam votar en contra al Congrés i hem demanat repetidament al Govern Central que retiri la reforma per haver-se fet d’amagat, d’esquenes a la ciutadania i les organitzacions pro-drets humans i sense el debat profund que una reforma de tal magnitud requereix. En aquest sentit recolzem el manifest contra impunitat i per la justícia universal promogut per diverses organitzacions fent així d’altaveu d’aquestes reivindicacions al Congrés i també al Senat on a partir del setembre se’n farà la discussió i votació.

LA LEC UNA OPORTUNITAT PERDUDA

Article publicat al Regió 7 del 4/7/09

El dimecres passat el Parlament de Catalunya va debatre i aprovar definitivament la Llei d'Educació de Catalunya (LEC). S'acabaven així mesos i mesos de treball dels diversos grups polítics i de les entitats de la comunitat educativa. Com a ICV teníem unes grans esperances sobre aquesta llei, la primera llei d'educació de Catalunya, el què suposava també desplegar un dels punts més importants de l'Estatut d'Autonomia del 2006. Però aquestes grans esperances al final s'han vist frustrades i finalment per nosaltres i per molta gent la LEC és una gran oportunitat perduda.

És evident que el text que es va aprovar dimecres té trets positius. És bo que la llei amplii l'autonomia dels centres, que tingui en compte que en l'educació no només hi tenen un paper fonamental les escoles sinó el conjunt de la comunitat, que es parli d'educació en el lleure... De tots aquests aspectes ens en sentim orgullosos i corresponsables del fet que figurin a la llei i per això els vam votar a favor.

Però si bé tot això és positiu la llei falla en la seva columna vertebral; una columna vertebral corbada clarament cap a la dreta i no cap a la majoria social i la comunitat educativa; i a aquests aspectes de manera convençuda i coherent hi vam votar en contra. El Govern, perquè així ho determina el Pacte d'Entesa, i el Parlament de Catalunya tenien l'encàrrec de traduir a la pràctica el què fixava i s'havia consensuat amb el conjunt de la comunitat educativa en el Pacte Nacional per l'Educació. Però PSC i ERC han preferit llançar per la borda i sense salvavides aquell gran repte assolit; i pactar la llei amb CiU. De què serveixen doncs, els Pactes Nacionals? De què serveixen els processos participatius i generadors de grans consensos si quan toca portar-los a la pràctica hi ha qui desfà allò pactat?

El Pacte Nacional per l'Educació (PNE) es marcava un repte històric i importantíssim, acabar amb la doble xarxa d'escoles públiques i concertades i integrar unes i altres en el Servei Públic d'Educació. I la LEC se n'oblida d'aquest Servei Públic i ni tant sols reconeix l'escola pública com la peça clau, el motor, la medul·la espinal, de l'educació a Catalunya. La LEC iguala les escoles públiques i concertades en drets, ampliant el finançament públic de les concertades, però no les iguala pas en deures. Així deixa la porta oberta a que amb els diners de totes i tots es financin escoles d'elit només per a uns quants permetent així escoles de primera i de segona. Deixa la porta oberta a que hi hagi escoles que finançades amb diners públics puguin separar els nens i nenes per raó de sexe. Però en canvi i és positiu que així sigui, no permet que se separin els alumnes per raó de llengua. Que no és la igualtat entre nens i nenes, igual que la llengua, un element bàsic i fonamental de cohesió?

Un altre aspecte reconegut en el PNE i no a la LEC és el paper i importància dels ajuntaments en les polítiques educatives. No estableix com a obligatòries només "si s'escau" l'existència de les Oficines o Comissions Municipals d'Escolarització, garantia fins ara de l'equitat en l'accés als diversos centres d'un municipi. L'articulat de la llei reconeix la col·laboració amb els ajuntaments però no la garantia de la suficiència de recursos per a les administracions. El PSC diu ser una força municipalista però no ha tingut cap problema a doblegar-se davant de CiU en la retallada del paper dels ajuntaments.

Aquesta no és una llei de país pel fet que l'hagi votada CiU. Teníem el repte i l'oportunitat de fer una llei que amb el suport de la majoria social d'una vegada per totes apostés pel país que volem, amb cohesió social, igualtat i equitat, però el pacte del PSC i ERC amb CiU ho han fet impossible. I tampoc és una lllei de consens. Potser si que s'ha s'ha assolit una àmplia majoria parlamentària però a costa de donar l'esquena a sindicats, associacions de mares i pares, i associacions d'estudiants que repetidament s'hi han mostrat en contra i que seran en definitiva qui l'acabaran portant a la pràctica. En definitiva doncs, no és una llei que aposti per canviar les coses i modernitzar l'educació sinó que permet mantenir l'status quo i els privilegis; i una llei que fa que avui molta gent se senti decepcionada i desil·lusionada.

28 DE JUNY: L'ORGULL DE SER COM ETS

Art5ivle publicat al Regió 7 el dissabte 27 /6/09

Demà és 28 de juny i un any més se celebrarà el dia de l'alliberament gai, lesbià, bisexual i transexual (LGBT). Demà farà 40 anys dels fets de Stonewall (Nova York) quan una batuda de la policia dins d'un bar d'ambient gai va acabar amb la mort d'un jove gai porto-riqueny. Com a repulsa i mostra de solidaritat amb les persones homosexuals, milers de persones es van manifestar pels carrers de Nova York. Des de llavors any rere any, cada 28 de juny se celebra el dia de l'alliberament LGBT, i milers de persones surten al carrer per manifestar que siguem heterosexuals, homosexuals o transexuals totes i tots tenim els mateixos drets.

Encara avui hi ha set països (Aràbia Saudita, Iran, Iemen, Sudan, Mauritània i regions de Somàlia i Nigèria) on es condemna a pena de mort les persones que mantenen relacions sexuals amb altres del seu mateix sexe; en d'altres 72 països aquestes relacions comporten penes de presó.

Al nostre país, al llarg dels anys la lluita dels col·lectius LGBT ha anat donant els seus fruïts. Des de ja fa uns anys que és possible que dues persones del mateix sexe contraguin matrimoni i adoptin un fill o filla. Aquesta lluita unida a la de les persones transexuals també ha permès avançar en aquest sentit amb l'aprovació fa un parell d'anys de la llei d'identitat de gènere.

Però si bé és cert que hem avançat també és cert que els canvis legislatius no ho són tot. És cert que els drets per poder exercir-los amb plenitud s'han de reconèixer per llei però també cal canviar les condicions econòmiques, socials i també de l'entorn cultural per tal que esdevinguin reals.

Hem avançat en la igualtat formal i ara el què cal és treballar decididament per a la igualtat real, per a la igualtat quotidiana. Calen mesures que des de totes les àrees de l'administració pública, des del sistema educatiu, els mitjans de comunicació, i la societat civil ajudin a construir conjuntament una societat inclusiva on es respecti la diversitat sexual. Al nostre país, la presència de personatges homosexuals no estereotipats a les sèries de televisió ha anat en augment. Des de les institucions públiques diversos ajuntaments del país, a la nostra comarca el de Sant Joan i Manresa, s'han sumat a la celebració de la diada del 28 de juny, i comencen a impulsar polítiques públiques en aquest sentit. Per la seva banda la Generalitat disposa del Pla Interdepartamental per al Col·lectiu LGBT i els Mossos d'Esquadra disposa, des de fa tot just un any, d'un protocol d'intervenció policial per a delictes homòfobs. Tot i així és evident que no ens podem quedar de braços plegats i que queda molta feina a fer en la lluita contra l'homofòbia i la transfòbia.

Mentre hi hagi països que considerin l'homosexualitat com a delicte; mentre un adolescent sigui victima de buylling a l'escola per raó de la seva orientació sexual; i mentre una parella del mateix sexe se senti observada si s'agafa de la mà o es fa un petó en públic, seguiran existint motius per sortir al carrer cada 28 de juny.