PIRELLI I LA SALVATJADA DEL CAPITALISME

Feia mesos que se'n parlava del tema; setmanes que se sabia el final, només faltava saber quan. I va ser ahir. L'ERO de Pirelli Manresa ja s'ha dut a terme, i els 280 acomiadaments que preveien ja s'han fet efectius, i s'ha fet de la manera més salvatge.

FRAGMENT DE LA NOTÍCIA DEL REGIÓ 7 D'AVUI
Els fets van ser aquests: passaven pocs minuts de les 12 del migdia quan la presència d’una dotzena d’agents de dues empreses privades de seguretat a la porteria de la planta va alertar els treballadors que hi havia a l’interior de les instal·lacions. Una altra visita de polítics, van reconèixer haver pensat alguns. Però s’equivocaven. Els agents es van situar rere els tres torns d’entrada a la fàbrica per esperar els treballadors que havien d’incorporar-se a la 1 del migdia. Dels tres torns, només un va quedar operatiu. Es volia que s’accedís a la fàbrica d’un en un. A mesura que els treballadors anaven arribant a la feina, amb bosses d’entrepans i els estris habituals per a un llarg dia de treball, la seguretat contractada per a l’ocasió els demanava la targeta d’identificació i, en alguns casos, també el DNI. Els agents comprovaven si el nom figurava o no en la llista dels acomiadats. Als que no hi eren, se’ls obria la porta de la fàbrica; als que hi constaven, se’ls negava l’entrada i se’ls lliurava una carta, on es podia llegir: «mitjançant aquest escrit, la direcció de l’empresa li comunica que a partir d’avui queda dispensat de continuar prestant els seus serveis a l’empresa fins al 31 de gener del 2009. Li garantim que percebrà el seu salari fins a aquest dia».
Amb aquesta carta a les mans, una trentena llarga de treballadors (dels dos-cents, aproximadament, d’aquest torn) ja no va poder accedir a la factoria. Va haver-hi moments de molts nervis, amb el trencament d’un vidre d’una finestra de l’entrada. La indignació i la tristesa es van barrejar en unes escenes dramàtiques a la plaça de Joan Baptista Pirelli: els acomiadats acabaven d’assabentar-se de la seva situació «com si fóssim delinqüents», va dir, commogut, Andrés Barrera, un manresà de 47 anys amb més de nou anys d’antiguitat a l’empresa. Mentre a fora la incredulitat i la ràbia anaven creixent, a l’interior de les instal·lacions els treballadors van decidir aturar la producció en solidaritat amb els acomiadats. Durant el dia no es treballaria. A la direcció de l’empresa van fer els ulls grossos.

Més enllà de si l'ERO estava justificat, que crec que no, i més enllà de la opinió que ens pugui merèixer l'acord, qui havia d'estar d'acord eren els treballadors i la resta poc en podem dir; el què posa de manifest i exemplifica molt bé el què va passar ahir a Pirelli és la cara més salvatge del capitalisme. El tractar els treballadors i treballadores com si fossin màquines i no persones, com si fossin un producte de "usar y tirar" que quan ens interessa perfecte i tant aviat no ens serveix el llançem y adios muy buenas. Ens ho mirem com ens ho mirem suposa una falta de respecte brutal, cap a unes persones que durant molts anys han estat treballant per a la fàbrica.

Des d'aqui el meu més sincer suport al conjunt de treballadors i treballadores de Pirelli.

Us enganxo el comunicat d'ICV del Bages al respecte.

DAVANT ELS FETS DE PIRELLI,

Els treballadors i treballadores de Pirelli van patir, en el dia d’ahir, la pitjor cara del neo-liberalisme , en la forma insolent, covarda i mancada de la més mínima consideració i respecte amb que l’empresa va decidir comunicar els acomiadaments.

La pitjor cara, perquè al nostre país no estàvem acostumats, fins ahir, a que les empreses multinacionals amb cert nom i prestigi i en un Estat on hi ha garantits drets laborals, a que la vexació, formés part del catàleg, de l’ideari a aplicar. No oblidem però que aquestes si que són pràctiques habituals en països menys desenvolupats en magnituds i formes absolutament més degradants.

La gent treballadora, al nostre país, malgrat l’expansió econòmica i beneficis empresarials dels darrers anys, ha hagut de suportar l’empitjorament i la precarització de les seves condicions laborals així com la contenció salarial perquè segons deien les patronals “només així es podia ser competitiu”,...

Com es pot ser competitiu si els beneficis obtinguts no han anat a reforçar la capacitat d’innovar, de produir, de formar més i millor? Per això, ara i amb la crisi com a coartada, recau de nou sobre les esquenes dels mateixos la pitjor part: plouen els expedients de regulació d'ocupació, els acomiadaments i els tancaments d'empresa.

Com és possible doncs, senyors de Pirelli que amb aquesta situació complexa i complicada arreu, que vostès en el seu cas particular amb un acord tancat, en una empresa on l’actitud dels treballadors i treballadores ha estat sempre la predisposició al diàleg i a la negociació, en una comarca i un País on les Administracions han treballat per facilitar-los la seva permanència prenguin aquestes actituds? Em reafirmo, han fet les coses de la pitjor manera que han pogut i han mostrat la pitjor cara del neoliberalisme.

Vagi des d’ aquí, el suport a tots aquells i aquelles que ho van patir ahir a Pirelli, els ànims als treballadors i treballadores que en les diferents empreses són victimes d’aquesta crisi de manera injustificada. Així com també a aquelles empreses que volen crear riquesa i llocs de treball al nostre país.

Iniciativa per Catalunya Verds des de des de tots els nostres àmbits d’actuació, al carrer i a les institucions, seguirem luitant perquè fets com els d’ahir no es produeixin i perquè aquesta crisi no la paguin aquells que no l’han creada; aquells que des de sempre han sigut els grans perjudicats.

Laura Massana Mas

Diputada d’Iniciativa per Catalunya Verds al Parlament de Catalunya