30 ANYS D’AJUNTAMENTS DEMOCRÀTICS; 30 ANYS DE FINANÇAMENT INJUST

Article publicat a Regió 7 el dissabte 11 d'abril

El passat divendres 3 d’abril es van complir 30 anys de les primeres eleccions municipals; el 30è aniversari dels ajuntaments democràtics. En història parlar de 30 anys és com si estiguéssim parlant d’abans d’ahir. Però el cert és que si rebobinem en el temps o aquells que no havíem nascut tibem d’hemeroteca i recuperem fotografies no costa gens adonar-se que els nostres pobles i ciutats de fa 30 anys amb els d’ara poc s’assemblen. Els espais públics desordenats, amb grans carrers sense pavimentar i sense serveis mínims, i la gairebé inexistència d’equipaments i serveis públics, eren característiques comunes a tots els municipis. 30 anys després la transformació és evident. Es pot haver fet millor o pitjor, però l’espai públic s’ha endreçat i dignificat i avui tots els ciutadans i ciutadanes tenim a la nostra disposició tot un seguit de serveis públics que busquen garantir i satisfer els nostres drets.

Però en un moment d’aniversari com l’actual, més enllà de les complaences i de pensar en com ha canviat tot plegat tenim el deure de mirar cap al present i el futur i pensar en aquells reptes a assumir i problemes a resoldre que els ajuntaments i els seus responsables polítics tenim damunt la taula. Són moltíssims, però segurament el més important i aquell que s’arrossega des de fa més temps és el finançament.

Avui els ajuntaments es calcula que destinen un 30% aproximadament del pressupost de despeses a assumir serveis, vinculats a l’educació, la cultura, els serveis socials... que legalment no són obligatoris però ningú entendria que es cometés la irresponsabilitat de no prestar, perquè és evident que són útils i necessaris. La despesa per habitant dels municipis és evident que ha augmentat (189€ per càpita el 1981, i uns 1000€ per càpita actualment) però en canvi els ajuntaments segueixen gestionant un volum molt similar de la despesa pública estatal; l’any 80 era d’un 11% i actualment d’un 13%, lluny de la mitjana comunitària que és del 24%. 30 anys després malgrat haver demostrat sobradament la seva eficàcia, els ajuntaments continuen sent tractats com a menors d’edat i com el germà petit de tres administracions. Els ajuntaments ja no necessiten mostres d’estima del govern central; necessiten recursos per sostenir la seva activitat.

En aquest sentit, el Fons Estatal d’Inversió Local és positiu perquè permet un augment de la inversió pública local per fer front a la crisi, però desenganyem-nos és més “pan para hoy y hambre para mañana” i una actuació cojuntural per a un problema estructural. En un context de crisi com l’actual, calen nous fons estatals destinats no ja tant a inversió sinó a despesa social, però sobretot cal resoldre de manera urgent aquesta situació d’ofec i totalment injusta de les finances locals.

Portem 30 anys d’ajuntaments democràtics que han permès avançar moltíssim però encara avui com deia Miquel Martí i Pol “tot està per fer i tot és possible”.